El Moianès és un altiplà que s’aixeca al centre de Catalunya entre el Pla de Bages, la Plana de Vic i el Vallès. Es tracta d’un espai amb personalitat geogràfica pròpia, ben diferenciada dels territoris que l’envolten i amb unes alçades que varien entre 600 i 1000 metres, cosa que fa que es consideri com una comarca natural independent.
El Moianès el formen deu municipis: Moià, Calders, Monistrol de Calders, l’Estany i Santa Maria d’Oló, Castellterçol, Castellcir, Granera, Sant Quirze Safaja i Collsuspina. La seva extensió total és de 335 km² i té una població censada d’11.417 habitants.
Si bé tradicionalment l’economia del Moianès es basava en l’agricultura, en els darrers anys aquesta ha anat perdent pes específic en favor de la indústria. El sector serveis, localitzat principalment a Moià i Castellterçol com a nuclis més importants de població, ha anat agafant importància, i més modernament el turisme, que mira de desenvolupar el gran potencial que en aquest sector té el Moianès.
Cent mil anys enrere el clima era molt més fred que ara i era fàcil de trobar pels boscos del Moianès animals com rinoceronts, grans bòvids, óssos, i també ferotges carnívors com les hienes o els lleons de les cavernes. Grups d'humans, els que ara anomenem "homes de Neandertal", es protegien del fred en cavitats com ara les Toixoneres i el Toll, caçaven animals i recollien els fruits del bosc per a la seva subsistència.
Fa cinc mil anys es produeix un dels canvis culturals més importants en la història de la humanitat. Han passat els grans freds i el clima és molt semblant a l'actual; l'home domestica animals, conrea plantes per a la seva subsistència i comença a arrelar-se en el territori. Entrem en el període anomenat Neolític.
L'home d'aquest període continua utilitzant coves, balmes i abrics naturals, però també comença a construir altres tipus d'assentaments a l'aire lliure. La cova del Toll, la de les Toixoneres i la balma del Gai són llocs on s'han trobat restes de la seva presència en forma de ceràmica, eines de pedra o d'os, estris que són testimonis de la vida quotidiana d'aquella gent.
Els dòlmens es comencen a construir a casa nostra al final del Neolític. Moià i el Moianès són una zona amb una important concentració d’aquests megàlits, ja que en trobem una vintena de diferents tipologies, encara que generalment es caracteritzen per ser de petites dimensions. Destaca, sobretot, el de Puig-rodó. Un dolmen és bàsicament un lloc d’enterrament d’una comunitat i també un senyal de possessió del territori.
Al tombant del primer mil·lenni i fins a mitjan segle IX es produeix un gran buit en la història moianesa. Únicament un petit testimoni trobat a la balma del Gai ens il·lustra sobre el període ibèric i alguna troballa escadussera de l’època romana ens indica que Moià era lloc de pas, habitat segurament, però de forma molt dispersa.
El 24 d'agost de l'any 939, Jordi, bisbe de Vic, Guillaran, bisbe de Barcelona, i els comtes Sunyer de Barcelona i Ermengol d'Ausona assistiren a l'acte de consagració de l'església de Santa Maria. Segurament en el seu lloc ja hi havia hagut una església encara més antiga, fruit de l'acció repobladora duta a terme pel comte Guifre entre els anys 878 i 897. En aquell acte se li atorgà la parroquialitat i a més es posaren sota el seu domini tota una colla d'altres petites esglésies de la zona, com ara les de Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons, Santa Coloma Sasserra, Sant Andreu de Castellcir, Sant Llogari de la Sala i Sant Pere de Marfà, prefigurant una certa capitalitat sobre un territori amb una població que es començava a consolidar i a organitzar socialment.
Les primeres notícies del castrum de Clarano daten de les primeries del segle X. Tradicionalment sempre se n’ha associat la propietat a la casa comtal de Barcelona i exercia com a centre del feu comtal de Moià. Els comtes en cedien l’administració a algun noble que feia les funcions de castlà, guardant el terme i cobrant-ne les rendes. Així, doncs, el castell de Clarà fou administrat indistintament per membres de les cases de Cardona, Montcada, Rocafort o Pallars. A finals del segle XIV, havent perdut el seu interès militar i en ser adquirit pels Planella, fou pràcticament abandonat, traslladant-se aquests a la nova edificació de Castellnou de la Plana.
A redós de l’església aviat s’hi va edificar un petit nucli de cases formant una sagrera. L’any 1131 el terme és posat sota domini del monestir de l’Estany i en 1152 el comte Ramon Berenguer IV atorgà el dret de celebrar una fira anual i un mercat setmanal, cosa que fa pensar que Moià ja actuava com a centre de tota una colla de nuclis de població de la contrada. Durant els segles XII, XIII i XIV la vila fou empenyorada en diverses ocasions per la corona com a garantia de préstecs que els reis demanaven per a finançar les seves guerres. En diverses ocasions van haver de ser els mateixos moianesos qui, amb els seus propis diners, ajudessin a tornar aquests deutes a fi de poder-se mantenir sota domini reial, sempre més benigne que el que podia exercir qualsevol altre senyor feudal.
Els Planella eren una família d'origen moianès que van assolir durant els segles XIV i XV una gran fortuna i molta influència al costat dels comtes-reis. Al llarg del temps van tenir en propietat o arrendament diferents castells, com ara els de Tona, Castellcir, Granera, Rodors, Calders, Talamanca... L'any 1381 aconseguiren la propietat del castell de Clarà i el domini feudal sobre Moià. Edificaren, en un antic molí que tenien, el gran casal gòtic de Castellnou de la Plana, que obtingué del rei el reconeixement de castell termenat.
Comprant el castell de Clarà i la vila, els Planella van arrodonir les considerables propietats que tenien a la rodalia. Els habitants de Moià, però, valent-se d’antics privilegis reials, aconseguiren que aquesta venda es revoqués i fos únicament considerada com un empenyorament. Finalment els moianesos reuniren els 2.000 florins d’or necessaris per a recomprar la vila i obtingueren del rei el privilegi de ser considerats com a carrer de Barcelona (1384), impedint així que la vila fos venuda o empenyorada mai més. Els Planella mantingueren encara molts anys drets sobre les rendes de Moià, que amb el temps anaren venent al municipi. Així finalment Moià aconseguí alliberar-se de qualsevol reminiscència de domini feudal.
Una vegada aconseguit el privilegi de carreratge, els moianesos obtingueren els mateixos drets que els ciutadans de Barcelona i gaudiren de la protecció del Consell de Cent barceloní. El 30 de maig de 1385, Ramon Valls, conseller de Barcelona, va rebre l’homenatge dels moianesos i en senyal d’unió amb Barcelona va clavar a cada un dels portals de la vila l’escut de Barcelona. Des d’aquella data Moià utilitza aquest escut, amb una petita variació: al mig hi porta representat un croat d’argent, anomenat també dineret. La inclusió d’aquesta moneda a l’escut simbolitza i recorda que foren els moianesos qui, amb els seus propis diners, compraren la seva llibertat del jou feudal.
A finals del segle XIII Moià tenia quatre carrers, els actuals del Forn i les Joies, el de Sant Antoni i un carrer que hi havia on ara hi ha la plaça. Durant el segle següent tot aquest conjunt fou emmurallat. El creixement dels segles XVI i XVII va propiciar que sorgissin carrers fora del perímetre de muralles, naixent així els ravals. El primer fou el raval de Dalt, actual carrer de Sant Sebastià, que anava fins al lloc anomenat collet de Sant Martí, on s’edificaria en 1620 l’església de Sant Josep. Després sorgiria la Mànega, antic camí ral de Manresa, el raval de Baix (carrer de Sant Josep) i els actuals carrers de la Tosca, de la Cendra, de Santa Magdalena i posteriorment el Palau de Baix i el Vall.
Per un document de finals del segle XIII sabem que a Moià ja hi havia teixidors. A finals del segle XV la indústria de la llana anà adquirint importància i l’any 1523 es va constituir el gremi de paraires i teixidors de Moià, sota el patronatge de sant Miquel. La seva època de màxima esplendor va ser entre els segles XVII i XVIII, arribant a funcionar a Moià una mitjana de 100 telers i donant feina aproximadament a unes 1.300 persones, la major part dones, que es dedicaven a filar. El gremi o confraria, a més de ser una associació de caràcter religiós, controlava la qualitat de la llana que s’emprava, la qualitat i mida de les peces obtingudes i el procés d’acabat de les robes, essent les més preuades les estamenyes negres.
Un cop superades les crisis de finals del segle XVI, bona part dels segles XVII i XVIII són de relativa prosperitat per a la pagesia. A Moià hi ha gairebé un centenar de masies i és en aquesta època quan moltes són reformades i engrandides. També hi ha molta gent del poble que té com a principal sosteniment el conreu de la terra. La base dels conreus són els cereals i l'aprofitament dels recursos naturals i forestals. La presència de la vinya, en molts llocs base de la prosperitat agrícola, és molt residual, a causa principalment de la duresa del clima. En aquesta època es produeix una forta concentració en la propietat de la terra, deguda en molts casos a processos d'endeutament o al fet que persones procedents d'altres àmbits, com ara paraires enriquits, comencen a adquirir terres cultivables i masos, invertint així els rèdits procedents del comerç o de la producció tèxtil.
A partir de 1674 es comença la construcció d'una nova església parroquial, ja que l'antiga s'havia anat quedant petita. Les obres foren acabades definitivament l'any 1749. Van ser dirigides entre 1674 i 1730 per membres de la família de mestres de cases moianesos dels Torrents, a qui cal atribuir amb tota probabilitat la traça del campanar. La darrera part de la construcció fou portada a terme per membres de la nissaga de constructors vigatans Moretó. Paral·lelament a l'edificació exterior, fou moblat l'interior amb una quinzena de retaules, alguns aprofitats de l'antiga construcció; la majoria, però, de factura barroca. Cal destacar-ne el del Roser, obra dels manresans Sunyer, i el major, dels vigatans Moretó.
Durant la segona meitat del segle XVIII apareix a Moià una manufactura de rellotges. El primer constructor conegut és Josep Senesteva, manyà originari de Santpedor que construeix rellotges de campanar i domèstics al seu taller del raval de Dalt. A la seva mort seguirà l'ofici el seu ajudant Francesc Crusat, que continuarà fabricant fins a aproximadament l'any 1830. Es calcula que en aquest període van construir aproximadament uns sis-cents rellotges de diferents tipus, dels quals, entre domèstics i de campanar, se'n conserven actualment uns cinquanta, en mans de particulars i col·leccionistes. El rellotge que actualment hi ha al campanar de Sant Josep hi fou col·locat l'any 1780 i és obra de Josep Senesteva; ha estat restaurat fa pocs anys i encara funciona a la perfecció.
El segle XIX fou ple de turbulències arreu del país i Moià no en va ser una excepció. Entre 1808 i 1814 va patir les conseqüències de la guerra del Francès. Va ser atacada i ocupada almenys en set ocasions, algunes de les quals deixaren un nombre considerable de morts. El juny de 1809, en una d'aquestes ocupacions moriren 65 persones, de les quals 47 eren moianesos, i es va saquejar i cremar un nombre considerable de cases. Una epidèmia a finals de 1809 i principis de 1810 va agreujar encara més la situació, provocant una gran mortaldat. Cal destacar també la participació 73 homes del sometent de Moià en la batalla del Bruc.
Un fet a destacar d'abans de la guerra: l'any 1806 Puig-rodó va ser un dels punts que serviren per a determinar la mesura de l'arc de meridià entre Dunquerke i Barcelona, mesura que havia de ser la base del sistema mètric decimal.
Quan la vila encara no s'havia refet de les conseqüències de la guerra del Francès, va patir els estralls de la primera guerra carlina. Moià era vila lliberal i, en ser lloc de pas, fou sempre escenari de diferents batusses. Els dies 8 i 9 d'octubre de 1839 va ser atacada per les tropes carlines de Charles d'Espagnac. La guarnició moianesa i gran nombre de paisans es van refugiar al col·legi dels Escolapis i a l'església parroquial. El poble va ser saquejat i es cremaren més de 300 cases. Els refugiats a l'església van ser fets presoners i traslladats a Berga. El fortí dels Escolapis, anomenat "Fortín de la Reina", va ser atacat i la totalitat dels seus defensors morts. En total, 120 moianesos van perdre la vida en aquell atac, sense rebre en cap moment ajut de les tropes lliberals del general Valdés, que voltaven per la comarca.
Aquest fet va representar un cop molt dur per a la vida social i econòmica de Moià, i la indemnització rebuda del govern, que encara s'anava pagant en 1852, no va ser més que un pedaç. La crema o incendi de Moià va significar també la fi de la indústria dels paraires i teixidors, model industrial que a inicis del segle ja havia entrat en crisi per la incipient mecanització, ja que l'incendi va significar la pràctica destrucció de tota la seva maquinària.
En la segona meitat del segle XIX es fan alguns intents de revitalitzar la indústria tèxtil. Destaca en aquest aspecte la personalitat de Josep Coma i Passarell (1831-1915). Coma, hereu d’un important patrimoni, va establir una fàbrica i necessitava aigua per a fer funcionar el tint que hi tenia. A partir de 1868 va comprar l’aigua de dues fonts (la de Passarell i la de l’Avi) i la va conduir a la seva fàbrica, arribant a un acord amb l’ajuntament per a subministrar-ne també a la vila. A partir d’aquest fet, els propietaris de Castellnou i el Molí d’en Pujol li posen un plet, ja que consideraven que l’aigua que es portava al poble els feia falta per a fer funcionar els seus molins. Les disputes s’allargaren molt temps i el cas no va quedar resolt fins gairebé trenta anys després, essent el poble, que patia una manca crònica d’aigua, qui en patí les conseqüències.
El 17 d'agost de 1904 el tenor moianès Francesc Viñas fundava la Lliga de Defensa de l'Arbre Fruiter amb dos objectius ben clars: ajudar a millorar l'economia pagesa i buscar una regeneració cívica de la societat, fet, aquest últim, que amb el pas del temps s'acabaria imposant. El mateix dia s'instituïa, com a culminació de la feina feta durant tot l'any, la Festa de l'Arbre Fruiter, celebració que va tenir lloc per primera vegada l'any 1905 i que, amb l'única interrupció de la guerra civil, encara se celebra. Les dues primeres festes van anar acompanyades d'unes lluïdes desfilades de carrosses. A redós de la Lliga també es van fundar, l'any 1909, el Sindicat Agrícola, la Caixa Rural i d'Estalvis de Moià i el Butlletí, primer assaig de premsa periòdica local, que va perdurar fins a 1936.
L'any 1907 l'enginyer industrial Víctor Roqueta va comprar una antiga fàbrica de telers de mà al carrer de Sant Josep. Allà va instal·lar-hi maquinària per a la producció d'electricitat i va crear l'empresa "La electro-industrial de Moyá" amb l'objectiu de subministrar electricitat per a l'enllumenat públic i privat. Va estendre també una línia fins a Castellterçol i, fruit d'això, s'associà amb l'industrial castellterçolenc Hipòlit Roger ampliant la xarxa i subministrant fluid elèctric a altres pobles. Curiosament, fins a l'any 1914 cap industrial moianès no es decidí a utilitzar la nova font d'energia per a moure els telers de les fàbriques. La companyia va subsistir fins als primers anys vint, quan fou absorbida per l'empresa Energía Eléctrica de Cataluña, antecessora de FECSA.
A la primeria del segle XX apareix el fenomen de l'estiueig. Famílies barcelonines benestants, algunes amb arrels moianeses, es desplacen per passar l'estiu fora de la ciutat. Neixen així les primeres cases d'estiueig. A Moià tenim els exemples de Ca l'Alter, la Colònia Vilardell, La Pineda o la casa Gallart. Aquests primers estiuejants demanen una sèrie de serveis que es tradueixen en una ajuda als ingressos de moltes famílies moianeses. En aquests anys apareixen a Moià els primers cotxes i es modernitzen els transports públics. El "Pau de Caldes" (antecessor de l'actual Sagalés), retira les diligències de cavalls i comença a utilitzar automòbils per a fer el servei de viatgers fins a Barcelona, a causa del fet que Caldes, Sant Feliu de Codines, Castellterçol i Moià s'han convertit en importants centres d'estiueig.
L'economia moianesa del primer terç del segle XX es basava en l'agricultura i la indústria tèxtil. La mecanització de les fàbriques no va començar fins a 1914, quan es van instal·lar telers mecànics a la Central. Posteriorment va venir el Vapor (1917), les Faixes (1924) i cal Comadran (1935), quedant encara algunes fàbriques funcionant amb telers de mà. La feina a la fàbrica representava gairebé l'única possibilitat de treball per a les dones, que amb els seus sous ajudaven a les migrades economies de bona part dels moianesos de l'època. Les jornades a la fàbrica eren llargues i penoses, i durant molts anys sense cap mena de prestació social: si no es treballava, no es cobrava, i quan la feina minvava, tothom a casa i sense cobrar res.
Tota la dècada dels anys trenta va ser convulsa, a Moià. Els primers anys de la República van ser de gran conflictivitat per a la pagesia. Durant aquests anys, però, es van crear dues institucions culturals importants: la biblioteca pública i el museu (1935). També va quedar resolt definitivament el problema de l'aigua (1931). El començament de la guerra civil va representar dos anys i mig de penúries per als moianesos, si bé la vila no va ser front de guerra fins al gener de 1939. El moviment revolucionari del juliol de 1936 va portar la destrucció de bona part dels edificis religiosos i del seu patrimoni artístic i tot un reguitzell de morts, tant a causa de l'esclat revolucionari dels primers moments, com en el front de guerra i en la posterior repressió després del triomf franquista.
A les penúries de la guerra cal afegir-hi una dura postguerra, plena d’escassetats. Són els anys de la cartilla de racionament i d’una dura repressió per a qualsevol persona que hagués tingut relació amb el règim anterior. L’any 1943 es va començar un ambiciós projecte de creixement del poble, la Urbanització Sud, que posava les bases del creixement urbà a tot el sector de l’actual plaça de Catalunya. Entre 1947 i 1949 van aixecar-se dos grans edificis junts: el Gran Hotel i el Teatre Viñas, que, malgrat tenir un funcionament irregular per la desproporció de les seves capacitats, van representar una important ajuda al desenvolupament econòmic del Moià dels anys quaranta i cinquanta.
Un fet que va marcar el final del franquisme i els inicis de la democràcia va ser la crisi del ram tèxtil. En pocs anys van tancar les dues empreses més importants del poble: el Vapor i cal Comadran. El seu impacte va ser molt fort per al Moià d'aquells anys. El Vapor tornà a obrir al cap d'un quant temps, però cal Comadran va tancar definitivament, deixant sense feina 270 treballadors. L'impacte d'aquests tancaments va ser un dels primers reptes de l'ajuntament que sorgí de les primeres eleccions municipals democràtiques l'any 1979. En aquest període es recuperen moltes de les antigues tradicions, es consolida la celebració de l'Onze de Setembre i l'estàtua de Rafel Casanova torna a ocupar el seu lloc, d'on havia estat retirada l'any 1939.
En els darrers anys Moià ha crescut molt, passant de ser un poble amb poc més de 3.000 habitants a una població de més de 5.700. Una part d’aquest creixement s’ha produït per la vinguda de ciutadans d’altres països. L’agricultura i la ramaderia tradicionals han anat perdent pes en favor de la indústria, el comerç i els serveis. Moià en aquests anys també s’ha consolidat com a destí turístic, lloc d’estiueig i de segona residència i com a centre comercial i de serveis dels pobles de la rodalia.